Catalunya: la revolució humana segueix el seu curs.

Ara fa a prop d’un any, al març del passat 2017, que la territorial de Sant Martí de l’A.N.C. va fer, a una aula del Campus Diagonal de la U.P.F., un acte de difusió del procés d’alliberament de Catalunya, en ell participava la Gabriela Serra (C.U.P.) i vaig decidir anar a escoltar-la. En aquell moment feia realitament poc que s’havia convocat l’1 d’octubre i volia informar-me sobre les estratègies que seguirien els parlamentaris per tirar endavant les lleis de desconnexió i quin paper hi jugaria la ciutadania.

Bé, en arribar em vaig endur la primera sorpresa perquè, en fer-se a la U.P.F., m’esperava una massiva assistència de gent jove i, lluny d’això, em vaig trobar amb una minsa presència de personal (unes 25 persones) i sobretot de gent de la tercera edat (majors de 60 anys). Vaig seure en una de les primeres files per estar ben atent al que ens havia de dir la Sra. Serra i vaig treure un full i bolígraf, com sempre faig quan vaig a una xerrada/conferència. De sobte vaig notar com una senyora d’uns 60 anys, des de dues files enrere, no em treia la mirada del damunt. Un cop vaig passar pel casal independentista “L’anònima” del meu barri (El Clot)  i es veu que li sonava la meva cara. Llavors em vaig presentar: “Em dic Lluís i em tens vist del casal independentista”.

La senyora va mig somriure (no s’esperava que em presentés) tot responent: “Ah sí, sí….”

El cas és que la Gabriela Serra va arribar tard i just quan van anunciar que havia arribat la senyora aquesta que em mirava fixament (després vaig saber que es deia Fina Mallol) va desaparèixer. Al cap d’uns 5-10 minuts van aparèixer totes dues, la tal Fina Mallol va tornar al seu seient i la Gabriela Serra va començar.

Em van sobtar que la Sra. Serra, sense coneixem de res, em dediqués personalment algun somriure maliciós i fins i tot alguna clucada d’ull cada cop que parlava de com anava el procés en general i de l’estratègia dels parlamentaris per tramitar les lleis de desconnexió en particular.

També em van sobtar molt la mena de respostes que donava. Per exemple un jubilat li va preguntar com havia de respondre a altres jubilats que, pel carrer, li preguntaven què passaria amb la seva pensió en cas d’independència. La sra. Serra va dir amb tota contundència: “Cada cop que us preguntin això heu de respondre que les seves pensions les haurà de pagar l’Estat Espanyol perquè és on fa anys que cotitzen”.

Independentment de què la Sra. Serra pogués tenir (o no) raó, penso que una dirigent independentista de primera línia, com és ella, no hauria de fer aquesta mena de respostes. Opino que hauria d’haver dit: “Quan us preguntin això responeu que en l’hipotètic cas de què l’Estat Espanyol no volgués fer-se càrrec, aquestes pensions les pagaria la República de Catalunya però que, en cap cas, es quedaran sense pensió”. El tipus de resposta que va donar, a un representant d’un col·lectiu sensible com els jubilats, demostra que la Sra. Serra té una intel·ligència més aviat limitada. Algú amb una mica de sentit comú no fica la por al cos d’un jubilat. No cal ser un setciències per entendre que amb aquesta actitud, lluny de sumar, més aviat es resta.

Més endavant la Sra. Serra va parlar de la situació política i va comentar que Catalunya estava atrapada per la Constitució Espanyola. Va deixar entendre que el problema de tot plegat era la Constitució. Jo no em vaig estar i vaig sortir a la tarima per donar la meva opinió al respecte: jo entenc que el problema no és la Constitució Espanyola (que al cap i a la fi no deixa de ser un paper) sinó la idiosincràsia de l’Estat Espanyol i el seu caràcter autoritari i poc democràtic. La Sra. Serra va continuar defensant el que havia dit: que el problema principal era la Constitució Espanyola i així van continuar uns minuts. Em sap greu haver perdut temps en aquest tema i em vaig quedar sorprès que la Sra. Serra li fes el joc a la gent dels Comuns i del P.S.C. que plantegen la solució del conflicte com una simple reforma de la constitució. Més sorprès em vaig quedar de què part de l’audiència encara li seguís el joc donant-li la raó sense analitzar en profunditat el que aquesta senyora estava dient.

Després vaig comentar que, a parer meu, en el tema del reconeixement internacional l’independentisme s’estava equivocant perquè s’estava centrant sobretot en el reconeixement de la U.E. Al meu entendre havia de buscar suport fora (Israel, La Xina, Rússia, U.S.A., Veneçuela…) de la Unió Europeu perquè aquesta entengués que el tema català era un afer intern seu i no només d’Espanya. De sobte van començar una sèrie de murmuracions entre la gent i fins i tot una senyora d’uns 80 anys, sense coneixem de res em va dir a la cara: “Noi et falta modèstia”.

Al final parlant sobre el (en aquell moment futur) referèndum de l’1 d’Octubre algú va dir “Doncs aquest serà el segon referèndum que votaré després del de l’OTAN el 1986”. Jo vaig respondre: “En el meu cas no vaig votar en aquell referèndum perquè tenia 11 anys” i la Sra. Serra em va dir textualment: “És que ets massa jove: tu ets l’autèntic infiltrat” tot posant-me, cínicament, la mà a l’espatlla.

Gabriela Serra (C.U.P.)

Segurament ja us haureu adonat del que va passar: la Sra. Fina Mallol, en un atac de paranoia sobtada, sense coneixem de res  em va prendre per un infiltrat espanyolista i va anar veloç a avisar a la Sra. Serra de la meva presència. Aquesta última, lluny de reaccionar amb intel·ligència va fer un ridícul monumental comportant-se com una autèntica criatura.

Aquí tenim una errada infantiloide i estúpida: no ens podem permetre que en un moviment ampli i transversal de més de 2 milions de persones pengem el cartell “d’infiltrat espanyolista” sempre que veiem una cara nova. Realment no m’estranya que només assistissin 25 persones a la xerrada, si cada cop que arriba algú desconegut la Sra. Mallol el pren per un infiltrat espanyolista…

Però la bestiesa que va fer la Sra. Fina Mallol va deixar al descobert la manca de sensatesa de la Sra. Gabriela Serra que, lluny de comportar-se de forma intel·ligent quan es té la sospita de què hi ha un infiltrat, va fer gala d’un comportament lamentable quedant en evidència. Val a dir que sóc un independentista convençut des de fa 30 anys i que ni l’estupidesa de la Sra. Serra ni la paranoia mig esquizofrènica de la Sra. Mallol em faran dubtar dels meus ideals; però em pregunto què hagués passat si jo hagués estat algú que encara no era independentista però es començava a interessar pel tema.

Ara, a un any vista m’adono que el temps em va donar la raó:

a) El suport internacional ha estat nul perquè no hem sabut aprofitar el taulell d’interessos i conflictes polítics que hi ha als 5 continents i ens hem centrat sobretot en una U.E. que, en l’actualitat, es comporta més com un problema que no pas com una solució.

b) Les famoses estructures d’estat, la hisenda i la seguretat social catalana, han estat una enganyifa per mantenir la il·lusió de la gent.

c) La C.U.P., partit a qui vaig tenir l’honor de votar el 2015 tant en les municipals com a les plebiscitàries, ha baixat 6 escons passant de 10 a 4. Potser s’haurien de fer mirar quina mena de gent posen a primera fila, resulta molt significatiu que persones intel·ligents, preparades i prudents com l’Antonio Baños marxin i gent com la Sra. Serra es quedin.

Donec Perficiam

Després de la proclamació formal de la República de Catalunya vaig tenir els meus dubtes davant de la cita forçada e il·lícita del 21D

Malgrat les actituds barroeres i poc prudents de gent com les Sres. Serra i Mallol, Catalunya el poble català segueix la seva lluita cap a la llibertat tal com va quedar demostrat el 21D. Puigdemont, des de el seu exili, pot tenir moments de debilitat, moments de desànim, de la mateixa manera que els podem tenir tots i totes perquè som humans. Però això és una revolució i no té aturador. Abans li dèiem “La revolució dels somriures” jo ara li diria “La revolució humana”. El 21D va ser un bany de realisme. i va deixar clar que malgrat la repressió de l’estat Espanyol, malgrat la seva tergiversació dels fets, malgrat tenir milers de mercenaris (mercenaris judicials, mercenaris informatius, mercenaris culturals…) a sou, mai ens podran derrotar. Malgrat l’Estat Espanyol i malgrat persones poc intel·ligents com les Sres. Mallol i Serra o ancianes molt maleducades i sense vergonya, el poble català continuarà fins al final en la seva lluita per la llibertat.

DONEC PERFICIAM

Anuncios

Acerca de ardillanegra

Puede parecer una locura enfrentarse al sistema. Pero, tal y como están las cosas, la locura es no hacerlo.
Esta entrada fue publicada en Tiempos modernos. y etiquetada , , , , , , , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s